Ràpidament, i perquè ahir el conductor de El Món a RAC-1 va aconseguir treure'm de polleguera i avui va pel camí...
Certament els mitjans de comunicació s'han (auto)erigit com el quart poder del nostre sistema democràtic (4t en sentit cardinal, en ordinal per importància ells es consideren el 1r, és clar...). Tant hi fa que sobretot des de Montesquieu (o Rousseau o Locke) la divisió del poder de l'estat es formuli compartit entre l'executiu, el legislatiu i el judicial. Sort tenim, a Déu gràcies!, del poder que per sobre del bé i el mal controla que l'imperfecte equilibri dels altres tres es mantingui: el comunicador, aquest gran garant de les llibertats gràcies al qual, no es comet cap excés...
Sí, ja, però i al periodista qui el controla?
Mentre els altres 3 mantenen un pols imperfectament equilibrat, però regulat al cap i a la fi, el periodista és lliure de dir el que vulgui i quan vulgui i pobre dels altres qui vulgui portar-li la contrària!
Em molesta, aquest és l'origen, que cada matí, a les 8.00h, m'hagi de despertar escoltant l'opinió d'algú a qui escolten 400.000 persones i la qual no és rebatible. Un governant o un legislador, també pot tenir uns micròfons a l'abast per fer-se sentir (sovint no més de 20 segons, però fer-se sentir al capdevall); ara bé, sempre sota la mirada sospitosa de qui el controla, el periodista, el qual pot preguntar-contradir quan i com vulgui. I això és bo.
Però i a aquest periodista? qui pot preguntar-li res o reprendre'l? Parla des del seu altar, els seus 3 minuts de glòria diària en què digui el que digui, allí quedarà, paraula de Déu.
I quan això és inofensiu, aquí pau i després glòria. Però quan el que diu no fa més que contribuir a generar més desafecció, a amplificar els tòpics o és preocupantment populista...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada