05 d’abril 2012

LA DISTÀNCIA ÉS L'OBLIT...?


Posar distància. Aquest és un dels consells que se solen donar quan necessitem oblidar-nos d'algú altre, quan per motius d'amor (enamoraments no correspostos, trencaments, ...) voldríem despertar-nos un dia i que tot el dolor que això ens provoca hagués passat. "Posa-hi distància".
Normalment es diu referint-nos a deixar de veure i inclús a allunyar-nos físicament de la persona de qui voldríem distanciar-nos emocionalment.

Tanmateix, fa un temps vaig sentir en una entrevista a Francesc Torralba, que aquest posava en dubte que la distància fos l'oblit. Des d'aquell dia hi he estat pensant. Inclús quan ara necessitaria "posar distància", reconec que estic per donar-li la raó a Torralba: la distància no és sempre l'oblit. Evidentment que tots els casos són diferents, i que a la llarga anar-se'n d'anacoreta a l'estepa siberiana podria ser una solució (una mica a l'estil "mort el gos, morta la ràbia"). Però en el dia a dia, en la realitat de cada matí, tendeixo a pensar que ni la distància és la solució.

El cas és que avui regirant llibres, m'ha caigut a les mans un fragment de Paolo Cohelo:

"Cuanto más lejos, más cerca del corazón
están los sentimientos que intentamos sofocar y olvidar.
Si estamos en el exilio, queremos guardar cada pequeño recuerdo
de nuestras raíces;
si estamos lejos de la persona amada, cada persona que pasa
por la calle nos hace recordarla"

La distància és realment l'oblit?
Segueixo sense tenir-ho clar, ni per raonament ni per experiència pròpia...