06 de maig 2012

Del pas del temps

Avui estic a Collsuspina i tot apunta a què aviat caurà un bon xàfec. És normal, és primavera. Però és que aquesta situació m'ha portat a recordar que ara tot just fa...20 anys ja!, també estava al poble de Colsuspina però en unes altres circumpstàncies. Efectivament era pel pont del primer de maig i jo estava estudiant pels exàmens finales de COU. Plovia. Va ploure tot el cap de setmana, la qual cosa, reclòs com estava, ja em va anar bé. Però va ser un pèl decepcionant per un altre motiu: aquells van ser els darrers dies que vam estar a la casa de tota la vida dels avis abans la meva àvia no decidís vendre-la. Va ser un cap de setmana tristoi: la pluja, el comiat,... I d'això ara fa 20 anys! I ho tic present com si fos ahir... Què he fet de bo en aquests 20 anys? Ah, el pas del temps... De fet, això em porta a una reflexió que em faig sovint: intueixo que quan un té fills, el pas del temps li és més evident i alhora suau i natural. Vull dir que és tan evident anar veient com un infant va canviant i fent-se gran día a dia, que el pas del temps passa a ser una cosa integrada a la rutina vital. Sense fills, la única referència que tenim som nosaltres mateixos; i què voleu que us digui! Jo veig cada matí la materia persona al mirall i sempre està/estic igual! Necesitem altres referències. I aquí està, ja m'he fet 20 anys més gran des d'aquell cap de setmana que avui m'ha vingut al pensament...

05 d’abril 2012

LA DISTÀNCIA ÉS L'OBLIT...?


Posar distància. Aquest és un dels consells que se solen donar quan necessitem oblidar-nos d'algú altre, quan per motius d'amor (enamoraments no correspostos, trencaments, ...) voldríem despertar-nos un dia i que tot el dolor que això ens provoca hagués passat. "Posa-hi distància".
Normalment es diu referint-nos a deixar de veure i inclús a allunyar-nos físicament de la persona de qui voldríem distanciar-nos emocionalment.

Tanmateix, fa un temps vaig sentir en una entrevista a Francesc Torralba, que aquest posava en dubte que la distància fos l'oblit. Des d'aquell dia hi he estat pensant. Inclús quan ara necessitaria "posar distància", reconec que estic per donar-li la raó a Torralba: la distància no és sempre l'oblit. Evidentment que tots els casos són diferents, i que a la llarga anar-se'n d'anacoreta a l'estepa siberiana podria ser una solució (una mica a l'estil "mort el gos, morta la ràbia"). Però en el dia a dia, en la realitat de cada matí, tendeixo a pensar que ni la distància és la solució.

El cas és que avui regirant llibres, m'ha caigut a les mans un fragment de Paolo Cohelo:

"Cuanto más lejos, más cerca del corazón
están los sentimientos que intentamos sofocar y olvidar.
Si estamos en el exilio, queremos guardar cada pequeño recuerdo
de nuestras raíces;
si estamos lejos de la persona amada, cada persona que pasa
por la calle nos hace recordarla"

La distància és realment l'oblit?
Segueixo sense tenir-ho clar, ni per raonament ni per experiència pròpia...

09 d’octubre 2011

Apunts d'una nit de (post)estiu


Aquesta nit de diumenge d'entrat octubre (amb temperatures més pròppies de principis d'estiu) he sortit a fer un tomb pel centre de Barcelona. Com d'altres diumenges. Després de tot un dia sol i treballant, s'agraeix molt sortir a fer una immersió en la massa humana de turistes que es belluga somrient per la Rambla. És veu gent feliç, despreocupada. És clar, estan de vacances. Aquestes passejades van bé per sentir-se acompanyat i sempre permeten a un observador encuriosit, prendre alguns apunts al natural.

1. A la Rambla encara hi ha trileros. El divertit del cas és que com que suposo que a totes les guies i hotels deuen prevenir els turistes, aquests, lluny d'apartar-se'n i seguir amb les seves, s'aturen mig encuriosits mig esporoguits (com si s'haguessin creuat amb el mateix diable) fent un rotlle immens entorn els trilers. Jugar no juguen, però s'ho miren intensament. M'atreviria a dir que els trilers de la Rambla formen ja part del paisatge com una atracció més que surt a les guies. Com a cosa a evitar, però hi surt. I els turistes s'hi aturen!

2. Conversa en anglès entre un grup de dones de color (nordamericanes?) que passegen i unes altres que estan assegudes a una terrassa. Preguntes, respostes, riuen sorollosament... Una pregunta "Royal Caribean?". "Oh, yes!" "Then see tomorrow!". Ah, el món dels creueristes... Són tants els vaixells que sovint coincideixen al port, que pel que veig, un alicient afegit és descobrir si els compatriotes que un es troba són del mateix vaixell o del que està atracat al davant...

3. La porxada del Palau Moja, davant els aparadors de la llibreria de la Generalitat, segueix fent pudor a pixat. Sempre que m'hi aturo a tafanejar llibres és així. No s'hi pot fer res...? Un espai que podria ser tan agradable...

4. Quina enveja tantes terrasses plenes a vessar! M'han agafat ganes d'anar-me'n de turisme a alguna ciutat esplèndida, evidentment. Però inclús ganes de fer de turista a la meva pròpia estimada Barcelona. I tant! Sortir de nit tranquil.lament a sopar a alguna terrasseta, passejar distret,...turista a casa meva. Per què no?

5. Si us plau, que arribi ja el fred i les noies es tapin!

Només són alguns apunts d'una nit de (post)estiu. Bona nit!


31 de març 2010

QUAN LA MIRADA D'ALGÚ ET FA ESTIMAR UN ALTRE. Testimoni de dimecers Sant.


Avui he anat a un funeral. S'ha mort l’avi d’una bona amiga.
Per què hi he anat?

Certament la teoria dels cercles concèntrics (aplicable a casaments, per exemple) també valdria per a funerals. Seria fàcil dir : aniré només als funerals de parents de grau « x » dels meus amics del cercle « y ». És molt racional, molt organitzat, molt clar. Sent com sóc, podria ser un sistema.
Però em trobo que amb el tema funerals sóc molt anàrquic. Amb això em moc molt per sensacions. Sent objectivament fred: per un senyor de 86 anys, avi d’una amiga i a les 11.00 h d’un dimecres, potser no tocava anar-hi...

Per què hi he anat aquesta vegada, doncs?
De fet, al difunt no el coneixia. Millor dit, no l’havia vist mai, ni tant sols hi havia parlat mai ; perquè conèixer-lo, el coneixia....
Al funeral hi he anat per la meva amiga, però no per ella concretament. Sinó perquè bo i sent ella una persona sensible i que per tant crec ha sentit aquesta mort d’una manera intensa, sobretot m’havia fet amb els anys esimar el seu avi quan me’n parlava. Tant simple com això. I tant sublim.

És increïble com hi ha gent capaç de fer-nos estimar una persona, d’emocionar-nos amb un lloc, de fer-nos reviure una situació....quan la persona ni tant sols l’hem vista mai, al lloc no hi hem posat els peus i la situació no ens ha passat!! Crec que és senzillament un privilegi, un regal. Com a partir de la confiança i l’amistat que anem conreant, se’ns acaben empaltant uns sentiments i vivències que ni tans sols ens pertanyen sinó que absorvim de l’altre. Com a partir de sentir com algú qui és prou propoer ens parla de per exemple el seu avi (i no em refereixo estrictament a paraules, sinó a la brillantor dels ulls, el to, la gesticulació i el tipus de comentaris) ens arribem a sentir tant propers a aquest avi... Et conec, sé qui ets i com vius i amb això em sobra per dir-te com era el teu avi.

Arribar a estimar algú a qui no hem conegut perquè algú a qui ens estimem ens l’ha anat fent conèixer sense ni nosaltres saber-ho. Arribar a algú a través dels ulls i la vivència d’un altre.... Em sento molt afortunat, gràcies.


De fet, i rellegit en clau cristiana de la qual no puc ni em vull desprendre, què és això sinó la transmissió de la Fe? Sentir viu i present algú, arribar a estimar algú a qui ni tant sols hem conegut, perquè aquells amb qui convivim i hem teixit un lligam emocional ens el fan ben real i present. I què és aixo sinó el miracle de la Ressurrecció?

Un gran aprenentatge, el que he fet avui, i molt addient per a un dimecres Sant. Bona Pasqua!

(dedicat a la Cristina; i a l’avi Martí).