06 de maig 2012

Del pas del temps

Avui estic a Collsuspina i tot apunta a què aviat caurà un bon xàfec. És normal, és primavera. Però és que aquesta situació m'ha portat a recordar que ara tot just fa...20 anys ja!, també estava al poble de Colsuspina però en unes altres circumpstàncies. Efectivament era pel pont del primer de maig i jo estava estudiant pels exàmens finales de COU. Plovia. Va ploure tot el cap de setmana, la qual cosa, reclòs com estava, ja em va anar bé. Però va ser un pèl decepcionant per un altre motiu: aquells van ser els darrers dies que vam estar a la casa de tota la vida dels avis abans la meva àvia no decidís vendre-la. Va ser un cap de setmana tristoi: la pluja, el comiat,... I d'això ara fa 20 anys! I ho tic present com si fos ahir... Què he fet de bo en aquests 20 anys? Ah, el pas del temps... De fet, això em porta a una reflexió que em faig sovint: intueixo que quan un té fills, el pas del temps li és més evident i alhora suau i natural. Vull dir que és tan evident anar veient com un infant va canviant i fent-se gran día a dia, que el pas del temps passa a ser una cosa integrada a la rutina vital. Sense fills, la única referència que tenim som nosaltres mateixos; i què voleu que us digui! Jo veig cada matí la materia persona al mirall i sempre està/estic igual! Necesitem altres referències. I aquí està, ja m'he fet 20 anys més gran des d'aquell cap de setmana que avui m'ha vingut al pensament...

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada