31 de març 2010

QUAN LA MIRADA D'ALGÚ ET FA ESTIMAR UN ALTRE. Testimoni de dimecers Sant.


Avui he anat a un funeral. S'ha mort l’avi d’una bona amiga.
Per què hi he anat?

Certament la teoria dels cercles concèntrics (aplicable a casaments, per exemple) també valdria per a funerals. Seria fàcil dir : aniré només als funerals de parents de grau « x » dels meus amics del cercle « y ». És molt racional, molt organitzat, molt clar. Sent com sóc, podria ser un sistema.
Però em trobo que amb el tema funerals sóc molt anàrquic. Amb això em moc molt per sensacions. Sent objectivament fred: per un senyor de 86 anys, avi d’una amiga i a les 11.00 h d’un dimecres, potser no tocava anar-hi...

Per què hi he anat aquesta vegada, doncs?
De fet, al difunt no el coneixia. Millor dit, no l’havia vist mai, ni tant sols hi havia parlat mai ; perquè conèixer-lo, el coneixia....
Al funeral hi he anat per la meva amiga, però no per ella concretament. Sinó perquè bo i sent ella una persona sensible i que per tant crec ha sentit aquesta mort d’una manera intensa, sobretot m’havia fet amb els anys esimar el seu avi quan me’n parlava. Tant simple com això. I tant sublim.

És increïble com hi ha gent capaç de fer-nos estimar una persona, d’emocionar-nos amb un lloc, de fer-nos reviure una situació....quan la persona ni tant sols l’hem vista mai, al lloc no hi hem posat els peus i la situació no ens ha passat!! Crec que és senzillament un privilegi, un regal. Com a partir de la confiança i l’amistat que anem conreant, se’ns acaben empaltant uns sentiments i vivències que ni tans sols ens pertanyen sinó que absorvim de l’altre. Com a partir de sentir com algú qui és prou propoer ens parla de per exemple el seu avi (i no em refereixo estrictament a paraules, sinó a la brillantor dels ulls, el to, la gesticulació i el tipus de comentaris) ens arribem a sentir tant propers a aquest avi... Et conec, sé qui ets i com vius i amb això em sobra per dir-te com era el teu avi.

Arribar a estimar algú a qui no hem conegut perquè algú a qui ens estimem ens l’ha anat fent conèixer sense ni nosaltres saber-ho. Arribar a algú a través dels ulls i la vivència d’un altre.... Em sento molt afortunat, gràcies.


De fet, i rellegit en clau cristiana de la qual no puc ni em vull desprendre, què és això sinó la transmissió de la Fe? Sentir viu i present algú, arribar a estimar algú a qui ni tant sols hem conegut, perquè aquells amb qui convivim i hem teixit un lligam emocional ens el fan ben real i present. I què és aixo sinó el miracle de la Ressurrecció?

Un gran aprenentatge, el que he fet avui, i molt addient per a un dimecres Sant. Bona Pasqua!

(dedicat a la Cristina; i a l’avi Martí).

2 comentaris:

  1. Sempre que puc faig coneixer als meus fills la personalitat arrolladora dels meus pares, que malauradament quasi bé no han conegut. Em sento molt a prop del sentiment que expliques. Una forta abraçada per tu i per la teva amiga. L'avi serà amb vosaltres sempre que ho volgueu i mentre ho volgueu vosaltres.

    ResponElimina
  2. Aquesta reflexió és sublim. Molta gent l'hauria de llegir. Gràcies per copsar amb paraules el que molts sentim amb la intuició.

    ResponElimina