26 de gener 2010

INTROMISSIONS I ACCIDENTS DE TRÀNSIT (I)


Ni sóc expert semiòtic ni tinc estudis de periodisme. Però sí que considero que encara tinc un cert sentit comú. I començo a estar una mica (força) tip de la baixa qualitat i nivell d'autoexigència en moltes de les notícies que els mitjans donen i sobretot, com les donen.

En aquest cas he arribat al límit per l'enèssima vegada que sento una notícia en els següents termes: "Aquest passat cap de setmana (dies 23-24) ha estat fatídic a Catalunya ja que hi ha hagut 11 morts a les carreteres, dos dels quals anaven sense cinturó de seguretat".

Bé. Exactament, què aporta saber que dos anaven sense cinturó de seguretat? Intueixo que del que es tractaria és de fer la gara-gara a l'Administració que ens imposa que hem d'anar amb cinturó de seguretat i que s'entesta en demostrar-nos que no portar-lo és perillosíssim i potencial causa de mort en cas d'accident de circulació.

Ara bé, si la notícia es limita a això i no tenim més informació, un observador extern aviat arribarà a la conclusió que si d'11 morts 2 no en portaven, això vol dir que 9 dels morts sí portaven cinturó....cosa que implica, doncs, que si hi ha més morts amb cinturó que sense, potser és que és més segur no portar-ne!

No, no és ni demagògia ni vountat de polèmica. Només de sentit comú. On està la notícia quan ens diuen que "2 dels morts no portaven cinturó lligat"? O per què no ho diuen al revés: "11 morts, dels quals 9 portaven el cinturó lligat"?

Crec que tot plegat ve d'aquest asfixiant estat del políticament correcte, del dir el que toca i sobretot, d'aquesta actitud dels mitjans de no voler contradir els missatges institucionals que pretenen adoctrinar-nos: enlloc de reflexionar es limiten, probablement, a rellegir un comunicat de premsa enviat per les autoritats de trànsit que amb l'excusa que pretenen posar de manifest el terrible que és anar deslligat, cauen en una absurditat contradictòria per fer la seva campanya.

Els 11 morts poden ser notícia. Que 2 anessin sense cinturó, no. Que no ens enganyin. Ningú ens assegura que si l'haguessin portat no haguessin mort també, com els altres nou.
I aleshores què?

17 de gener 2010

QUAN UN PORC MANA A LA UE


Els nordamericans, aficionats ells als acrònims, n'han encunyat un per definir els països emergents que preveuen seran els capdavanters i principals generadors de riquesa per aquests propers anys. N'han dit els BRIC ("brick", que fonèticament sona igual, en anglès vol dir maó). Vaja, que els BRIC (Brasil - Russia - India - China) seran constructors de la riquesa mundial, els maons.

La gràcia està quan aquest semestre, a la Presidència de Torn del Consell de la Unió Europea, hi ha el President (i potser el pitjor de tots ells...?) d'un dels països de la UE que consideren també tenen característiques similars (evidentment en un altre sentit....) i als quals han batejat com a PIGS (Portugal - Italy - Greece - Spain). Que per qui no se n'hagi adonat, en anglès vol dir, textualment, "porcs"...

Curiós, no?

10 de gener 2010

LA MODIFICACIÓ DE LA LLEI ELECTORAL...FA 75 ANYS...

Arran de la recent revifada del debat sobre la modificació de la llei electoral i la possibilitat de les llistes obertes, etc..., m'ha vingut al cap un passatge del dietari que l'advocat i polític Amadeu Hurtado escrigué entre maig i setembre de 1934 (Abans del sis d'octubre (un dietari), Amadeu Hurtado, Ed. Quaderns Crema, 2008).

A banda de ser una lectura d'una evident (i no sé si dir preocupant o il.lustradora) actualitat arran de la sentència pendent del TC sobre l'Estatut (calc de la situació viscuda fa 75 anys amb el Tribunal de Garanties i la Llei de Conreus), és també un testimoni vivíssim d'uns moments molt agitats en la política del nostre país.

En l'entrada del dia 21 d'agost, Hurtado hi anota: "L'amic Martí Esteve insisteix que jo no surti del partit. Es refia que la llei de representació proporcional ens donarà una participació més activa en la direcció política del país, i ell està disposat a rompre la coalició si aquella llei no és aprovada aviat tal com està convingut i tal com ell creu que interessa a tots els partits que s'han coalitzat".

Han passat 75 anys. I diga-li representació proporcional o el que li escaigui (és interessant l'exercici de rellegir-ho afegint "d'elecció directa" allí on ell parlava "de representació proporcional"). El cas és que el debat sobre el sistema electoral català tinc la sensació que ha avançat poc i els qui se senten amb ganes de sortir dels partits per aquest motiu segueixen sent-hi.

De fet ja ho vèia el mateix Hurtado (21 juliol): "Potser la llei de representació proporcional (diga-li d'elecció directa) podria adobar el nostre cas; però no crec que els que manen tinguin cap interès a fer aquella llei mentre sàpiguen que poden comptar, com ara, amb l'adhesió resignada del nostre partit (diga-li els nostres militants)"

04 de gener 2010

QUANTS MÉS SEREM....?

He llegit a alguna banda que en els darrers 50 anys Catalunya ha doblat la seva població. Dels 3,8 M d'habitants el 1960 ara som ja 7,5 M. Enhorabona! Això demostra que encara som un país atractiu, actiu, pròsper,....Enhorabona?

Segons dades del promptuari de dades de The Economist, edició 2010, l'any 2007 a la Xina hi havia 1.331 M d'habitatns, a la India 1.135 M i a EEUU 304 M, per citar només els tres països més poblats del planeta. Per al 2025, es preveuen 1.453 M a la Xina, 1.431 M a la India i 358 M a EEUU.

Em fa por. I no perquè siguin aquests països o uns altres, tant hi fa. La qüestió és: és assimilable un creixement constant, infinit, de la població mundial? Si ja ara els recursos i aliments, mal que injusta i terriblement malrepartits, són els que són, serem capaços d'anar-ne creant més i més...també fins a l'infinit? I l'espai per a habitar, no s'esgotarà? Sigui en 100, 200 o 300 anys, a aquests ritmens de creixement, quedarà planeta físic per a habitar?

D'acord que fins ara la Humannitat hem estat capaços d'idear, inventar, perceberar per tal que sempre anem endavant i ens en sortim de totes. Tanmateix, també em fa la sensació que, donat que als que vivim ara ens queda lluny (i no viurem) el moment en què arribem al límit, anem fent i els qui vinguin ja ho resoldran, com s'ha anat fent en tot i al llarg de generacions.

Francament, en la qüestió del creixement demogràfic, no tinc clar que la millor solució passi per deixar el problema per als qui vindran.